Clariana
Sentir-me
sola per ser-ne conscient, que a la vida només hi sóc per
col·lisionar amb vosaltres, però mai fusionar-me, mai junts del
tot, mai per sempre ens tindrem l’un a l’altre i mai res fins a
la mort. Sentir-me lluny per ser conscient d’aquest no-lloc en el
que visc, sense parets per decorar, que en uns dies ja hauré fugit,
que en poques hores ja hauré marxat, i un altre cop cremar una casa
i un altre cop canviar de nom i un altre cop fer les maletes i
abandonar-vos quan es fa fosc. Sentir-me quieta per adonar-me que
l’exili real és l’interior i que el cim és la base i que la
muntanya que escalo és un cercle viciós, ple de pedres, ple de
trampes, ple de talls per tot el cos. Sentir-me viva i tenir la
certesa que quan torni d’on vaig marxar no em sentiré com a casa
ni em sentiré com abans perquè les coses que ara visc sumen en
totes direccions i és camp a través el camp de batalla i les
fletxes arriben on acaba l’horitzó.
Anna
Gual
(Vilafranca
del Penedès, 1986)
Llegit a Núvol, el digital de cultura
